Entrevista a Mireia Català

Anton Català Gomis (Alcover, 1911 – Barcelona, 1970) fou l’autor de les pintures murals al baptisteri de la Parròquia de Sant Feliu de Constantí. Dedicà íntegrament la seva vida a l’art i el cultivà en totes les seves facetes creatives (xilografIa, pintura, ceràmica, etc). Destaca la quarantena de murals en diferents esglésies, capelles i edificis públics i privats de tot Catalunya, especialment de les comarques tarragonines. La seva obra és sovint de temàtica religiosa i en ella hi reflecteix un fort sentit d’espiritualitat i de serenor. També creà moltes imatges lligades a l’amor per la famÍlia, la terra i el treball. Anton Català És, però, un pintor encara poc conegut a Constantí. Parlem amb la seva filla Mireia sobre la figura i l’obra del seu pare. I si voleu més informació consulteu el web monogràfic sobre l’artista a https://catalagomis.cat/

—Com va adquirir el vostre pare la sensibilitat i el gust per l’art?

El pare era fill d’Alcover. Pare i mare eren pagesos, fills i néts de famílies pageses com gairebé la totalitat dels alcoverencs. Ell estimava la terra, però no per cultivar-la. Ja de petit sempre tenia un llapis a les mans. Tot ho dibuixava. Mossèn Ramon Comas, mestre seu i vicari d’Alcover, apreciava els seus dibuixos i la gran capacitat d’aprenentatge. Va estudiar tres o quatre cursos al seminari de Tarragona on va aprendre història, llatí, literatura i art, matèries que posteriorment ell va anar ampliant durant tota la seva vida.

—On va aprendre l’ofici de pintor i com van ser els seus inicis?


Als 14-15 anys va aprendre l’ofici d’ebenista, sense deixar mai de dibuixar. Als divuit anys, el seu mestre i amic, vicari d’Alcover, Mn. Ramon Comas, junt amb altres persones influents del poble, van convèncer la família perquè es pogués traslladar a viure a Barcelona per estudiar Belles Arts a l’Escola de Llotja. Allà va rebre el suport del seu germà gran que ja hi era estudiant farmàcia.

—Quins van ser els seus referents i influències en el camp artístic?

El pare estimava molt la pintura italiana espe-cialment la del trecento i quattrocento. Va fer diversos viatges a Itàlia, dels quals arribava profundament commocionat. Tant en les grans obres murals que li anaven encarregant com en els petits objectes pintats sobre fusta (capelletes, crucifixions o gravats al boix del qual era un expert gravador), afloraven les imatges que, tractades amb una gran finor, aconseguien la tendresa del dibuix i la netedat del color italià. També tenia en gran estima la pintura holandesa: Rembrandt, Vermeer, Frans Hals. Sentia un gran respecte per l’art de tots els temps. Picasso fou un dels seus autors preferits, no pas per influència en la seva pintura, sinó per la potent creativitat que encomanava.

—Com és que va rebre tants encàrrecs per pintar en esglésies i en capelles?


Tristament durant la guerra es van cremar moltes esglésies i es van destruir retaules gòtics o barrocs de gran bellesa. Les esglésies, maltractades, no convidaven al recolliment. Calia recomençar de nou per perdonar tanta salvatjada. I la pintura significava poder començar de nou. En veure com canviava una església en ser pintada, imagino que les dels pobles del voltant també devien plantejar-s’ho.
La primera església que va pintar va ser a Passanant, una església grandiosa que requeria una destresa i una gosadia extraordinàries. Em pregunto com es va atrevir a pintar centenars de metres quadrats, quan a Belles Arts el format més gran amb el qual havien treballat era amb el de les proporcions humanes.

—Quines serien les millors obres per gaudir de la plenitud creativa d’Anton Català?

Va pintar durant trenta anys una quarantena de murals. D’entre ells remarcaríem aquests: el despatx de l’alcalde de Valls, el vestíbul de l’Institut de Sanitat de Tarragona, el vestíbul de l’ajuntament d’Alcover, el baptisteri i la capella del Santíssim de la parròquia d’Alcover, la capella del Roser de Valls, l’altar del Sant Sepulcre de Valls, l’altar major de Vilallonga del Camp, la parròquia de Capafonts, l’Altar major d’Hostalets de Pierola, l’altar de la Puríssima de Picamoixons, els Caputxins de Valls i el baptisteri de l’església parroquial de Constantí, tots ells magnífics.

—Com s’efectua la pintura al fresc i quines dificultats comporta?

El fresc, tal com diu la paraula, es pinta mentre la matèria que fa de suport (calç i sorra) és fresca, o sigui, cal que cada dia es prepari només el tros de paret que es creu convenient pintar. Un cop seca la preparació, al cap d’unes hores, ja no es pot pintar més perquè no es produiria la reacció química que fixa per sempre el pigment a la paret. Al dia següent, fent coincidir perfectament el dibuix, el color i la il·luminació, s’ha de continuar la pintura, tenint en compte no només la part que aquest dia s’executa i totes les que ja s’han fet, sinó tot el conjunt.

—Quines sensacions o emocions volia transmetre en la seva obra religiosa?

Diríem, en paraules del crític d’art Davensol, que és un art a la manera d’un naturalisme subjectiu, regit més pels moviments i anhels de l’ànima que pels sentiments físics. Ni violència, ni tenebra, ni duresa no hi ha en cap lloc de la seva pintura. La seva obra és clara, plena d’espiritualitat i sense misteri. És una pintura alegre i lluminosa on les figures se’ns mostren en gestos lents, en ritme suau, i que dona impressió de camins oberts vers el cel.

—Com és que retratava persones conegudes per als personatges de les seves pintures?

Perquè sabia que això els agradava. A vegades mentre pintava en un lloc públic hi havia qui passava estones observant-lo i ell els oferia l’avinentesa d’aparèixer entre un grup de gent, com va fer amb l’amic Davensol al despatx de l’alcalde de Valls. Recordo l’estiu que pintava la capella del Roser de Valls. Les filles i els nebots anàvem a veure’l pintar. Llavors ens feia posar una estona mentre posava la nostra fesomia a aquells àngels amb la intenció secreta i divertida de deixar constància de la nostra existència al seu costat.

—Com valoreu la trajectòria artística del vostre pare?

Com una constant actitud que va nodrir la seva vida des del moment que va decidir dedicar-se absolutament a l’art, el 1940. Tirar endavant una família de cinc membres acabada la guerra, significava treure partit de tot allò que provés: els gravats al boix, la pintura sobre ceràmica, la construcció amb fusta d’objectes religiosos o la gran dedicació a la pintura mural, són exemples d’una vida extremadament aprofitada enaltint tot el que tocava i innovant amb el seu propi estil sense estancar-s’hi mai.

Més informació: https://catalagomis.cat/portfolio-item/baptisteri/

Entrevista publicada a la revista “Rutes de Constantí”, num. 11 (2021), p. 14-21.